Jose Arnalda Arnillas

Dins de 1r. ESO

Jose Arnalda Arnillas va néixer fa 77 anys en un poble d’Osca que es diu Fañanás. Vivia en una casa vella, sense cap comoditat, no hi havia lavabos, havien de fer les seves necessitats al corral i rentar-se a la sèquia.

Tot i que el seu pare tenia ofici -era carreter- la seva família era de les més pobres del poble, ja que no li agradava gaire treballar. A més era una família molt nombrosa amb 6 fills.

José va estudiar a l’escola del poble, i era molt bon estudiant, per això als 14 anys li van oferir una feina a una fusteria a Grañén, un poble que està a uns 30 Km del seu, però s’havia de quedar allà a dormir i cada matí li donaven fetge per esmorzar, i com que el fetge no li agradava va tornar al seu poble. Llavors va treballar d’auxiliar amb el secretari de l’ajuntament del seu poble.

Va emigrar el dia  15 d’octubre del 1955,  als 24 anys,  per falta de treball. Va venir cap a Catalunya per què hi havia més possibilitats de trobar feina.

Va venir en un tren que anava des de La Corunya  fins a Barcelona. Primer va agafar un cotxe de línia que recorria tots els pobles i el va deixar a Osca (14Km), allà va agafar un primer tren fins a Tardienta (30Km), i a Tardienta el tren de La Coruña a Barcelona. Va trigar 10 hores en arribar a Barcelona. Anava amb una maleta en la que portava només dues mudes.

La primera sensació que va tenir va ser que Barcelona era molt més gran que el seu poble. Va arribar un dissabte, i el diumenge la primera cosa que va fer va ser  anar a veure la platja ja que mai havia vist el mar.

La seva germana gran havia emigrat abans que ell i treballava de minyona a casa dels amos de la ferreteria Navarro de Sant Adrià de Besòs. Un dels dependents de la ferreteria el va venir a buscar al tren i així va començar la seva vida  a Catalunya.

La primera feina que va tenir va ser de dependent a la ferreteria. Per la nit feia factures i posava els preus. Guanyava 300 pessetes a la setmana. Vivia a casa dels amos de la ferreteria,  a l’avinguda Catalunya de Sant Adrià.

Treballava de dilluns a dissabte i el diumenge sortia amb la seva núvia, les seves germanes, els seus cunyats i els amics de la ferreteria a fer volts per Barcelona.

En un d’aquest vols va anar  Montjuich, i el José quan va veure aquella muntanya tan plena d’arbres es va pensar que s’hi podia caçar i es va lamentar per no haver-se portat el “hurón”, que és un animalet que feien servir al poble perquè es fiqués al cau dels conills i així caçar-los quan escapaven.

Va passar un temps i va conèixer molta gent. Al costat de la ferreteria hi havia el Banc Central. Com que coneixia gent d’allà, li van oferir feina d’ordenança i va estar un temps treballant als dos llocs, al matí al banc i a la tarda a la ferreteria, sobre tot perquè s’havia de casar i així aconseguia més diners per pagar el pis.

Quan es va casar van haver de compartir el seu pis amb la seva germana, el seu cunyat i el seu nebot, ja que ells també eren immigrants i no tenien on anar a viure. Poc després va venir a Barcelona també el germà petit del José i també va anar a viure amb ells, però ell ja tenia dues filles i la seva dona estava embarassada de la tercera, per la qual cosa els germans del meu avi van haver de buscar un altre habitatge. Durant un temps van viure 8 persones en un pis de 70 m i això  va ser una mica complicat.

El José diu que ha estat  un fet positiu en la seva vida haver emigrat però a la mateixa vegada un fet negatiu perquè es va separar dels seus pares, els seus amics i el lloc on va néixer, i això és molt dolorós

jose_antonio.jpg

Jose Antonio Izquierdo i Emma Cercós


Deixar un comentari