Rosario

Dins de 1r. Batxillerat

La meva àvia, Rosario, va haver de treballar molt des de ben petita, per poder sobreviure en el marc la postguerra espanyola.

Tot comença quan tenia 9 anys. Vivia en la Mamola (Granada) amb la seva mare i 4 germans en una casa que havia construït el seu pare. Una casa que, en realitat, no era casa, només hi havia  quatre parets. No hi havia mobles, ni tan sols llits. Quatre parets!. Quanta pobresa!  Ella treballava rentant la roba al riu i, com era molt petita, les dones li havien d’ajudar a agafar l’aigua i a carregar la roba.

foto_lorena.jpg

Com que no tenien diners, la meva àvia va haver d’emigrar a Barcelona. Va venir en tren, un viatge llarg i amb por.  El seu germà gran va anar a buscar-la a l’estació i la va portar a casa de la seva tia, que vivia en una habitació de lloguer.

Tres dies més tard va començar a treballar com a minyona, a casa d’unes persones molt riques. Rentava plats i roba. Els pocs diners que cobrava els enviava a la seva mare. Vivia en la casa on treballava i per poder enviar al poble tots els diners que guanyava només menjava les sobras de sus señores.

Ara, quan pensa en aquells anys, en la dura vida del poble, diu que la nostra és regalada,  perquè, per exemple, ella per fer les seves necessitats no podia anar al lavabo, havia de fer-ho en un cubell o en el camp. Al poble tampoc es podia dutxar, es rentava de setmana en setmana com podia.   La primera vegada que va dormir en un llit va ser a casa dels senyors on feia de minyona. Es va sentir tan estranya!

Quan li preguntes si està contenta de haver vingut a Barcelona, diu que sí, perquè aquí va trobar treball i va poder ajudar la seva família.

Lorena Manchío Vidal


Deixar un comentari