Mª Dolores Jiménez Rodríguez i Francisco Ocaña Lozano, mateix origen-mateixa destinació

Dins de 2n. Batxilerat

Aquesta és la historia d’un home i una dona que van marxar de la mateixa terra i van anar a parar al mateix barri de Barcelona, on es van conèixer i, més tard, van formar una família. En part, a ells els dec que pugui ara  escriure aquestes línies.

Ella, Mª Dolores Jiménez Rodríguez, era de Linares, Jaén. Va sortir de la seva terra l’any 1951, amb només 10 anys. Va emigrar per evitar que el seu pare treballés a les mines de plom, ja que a la família li preocupava molt que un dia passés alguna desgràcia i la seva mare es quedés vídua i amb vuit nens petits. Si això arribava a passar, la mare es quedava tota sola, ja que a Andalusia no tenien més família,  tots havien hagut d’emigrar, feia uns anys, a Barcelona.

yadira2.jpg

Eren uns trens de fusta que els deien los borregueros. Portaven carbó i tots van arribar bruts i negres d’estar tantes hores dins el tren. Van dedicar gairebé dos dies per fer l’itinerari Linares-Barcelona! Van arribar a l’estació de Barcelona i les seves tietes i veïns van anar a buscar-los, per què en aquell temps no era fàcil l’entrada a la ciutat si no t’anava a recollir algú.

Van triar Catalunya per què aquí ja vivien la seva àvia i les germanes de la seva mare. Sabien que hi havia treball, la família que estava aquí els havia informat. La primera nit van dormir a casa de la seva àvia que vivia realquilada en una habitació. Com que eren molts van haver de dormir al terra, amb matalassos arreplegats, com van poder. El seu primer dia a Barcelona va ser molt bonic, li va fer il·lusió retrobar-.se amb la família, feia temps que no els veia, fins i tot no coneixia als nous membres.

yadira3.jpg

El primer lloc de Barcelona on va viure va ser l’avinguda de Madrid, però després van anar a viure al carrer Numància, per sobre de la Diagonal, un barri que avui en dia és residencial. Allà hi havien unes barraques, com unes casetes de poble, amb el seu hort ple de patates, cebes, pebrots, tomàquets, albergínies, i també molts animal com conills, gallines, etc. Tenien aigua i wàter però no tenien llum. Hi havia dues habitacions, un menjador petit i un pati gran amb una parra i un gessamí. A la barraca vivien sis germans, perquè dos havien mort, els seus pares i més tard uns tiets que no tenien on viure. Vivien com podien, dormint tres o quatre en el mateix llit.  Aquest habitatge ja la tenien reservat abans d’arribar a Barcelona i el seu pare va poder comprar-lo perquè havia venut la casa de Linares. Al barri quasi tothom era immigrant i recorda que era com si estigués al seu poble,  encara avui manté relació amb alguns d’aquells veïns i veïnes, amb els que jugava de petita. Aquelles barraques las van haver de treure i els van donar un pis a la Via Trajana.

El seu primer treball va ser amb dotze o tretze anys cosint en una casa, i als catorze va anar a una fàbrica de teixits, La Fabriqueta, per fer filatures. Primer va fer d’aprenenta fent “canilles” i després la van ensenyar a teixir en un teler. Això va ser l’any 1952 i guanyava aproximadament 70 pessetes a la setmana,  però si feia hores extres potser arribava a 120. La seva relació amb els seus caps sempre va ser molt bona.

yadira4.jpg

Ell, Francisco Ocaña Lozano, nascut al Centenillo,  un districte miner de La Carolina, Jaén, va sortir cap a Barcelona  l’abril de 1955, amb setze anys. Va haver d’emigrar per no anar a treballar a les mines de plom,  ja que podia emmalaltir de silicosis molt jove. Del moment de marxar recorda acomiadar-se dels seus pares, dels seus germans i d’uns oncles que no tenien fills. Tenia molta por, marxar sol, a una terra tan llunyana era molt dur.

yadira5.jpgVa sortir de La Carolina en direcció a Madrid en un autocar i de Madrid a Barcelona va anar en tren. No  ho recorda  amb exactitud, però creus que va trigar dos dies per anar del seu poble a Barcelona. Va fer el viatge  amb una veïna que havia anat de vacances al poble, però que  ja vivia a Barcelona. Recorda que el tren estava ple de gom a gom i dormien asseguts mentre el tren anava molt a poc a poc. Diu que va triar Barcelona per què hi tenia un germà i dues tietes i per què li havien dit que hi havia treball i amb això ja en tenia  prou per viure. La arribada va serhorrorosa, hi havia rumors que Barcelona era fora de Espanya. Quan va baixar del tren a l’estació de França,  al voler passar per la porta de sortida dues persones li van preguntar a la dona que l’acompanyava que on anava ell i la dona va dir que amb els seus oncles. Aquestes persones el van ficar en un furgó en direcció a Montjuich, a missions, per tornar-lo a la seva terra. Allà va estar tres dies fins que els seus oncles el van anar a recollir.

Al dia següent de sortir de missions va trobar treball al mateix carrer on va anar a viure,  en una fàbrica de cartró -Cartroneria Acebed-, que necessitava gent. Va entrar d’aprenent i va arribar a tenir al seu càrrec un dels dos torns que feien. Al principi tenia un sou inferior a 100 pessetes, però aquell mateix any va arribar a cobrar més de 125 pessetes. La relació amb els seus companys i caps era molt bona, perquè ell treballava molt. Fins l’any 1957 enviava diners als seus pares a Andalusia, perquè poguessin estalviar i comprar els bitllets de tren per emigrar a Barcelona.

En arribar va estar uns dies al Poble Nou i després es va traslladar amb una  tieta seva a la Via Trajana. Quan van arribar els seus pares van anar a viure al Bon Pastor,  a un pis. Recorda que els barris eren molt humils, però es vivia  amb tranquil·litat, sense cap mena d’aldarulls ni drogues. La primera casa era una planta baixa on vivien sis persones i a la segona van arribar a viure fins a tres matrimonis. Els veïns eren una meravella, venien de fora com ell, gallecs, extremenys, andalusos, majoritàriament,  però també catalans que els tractaven molt bé.

yadira6.jpg

Es van conèixer quan Francisco tenia divuit anys i Mª Dolores setze, perquè ella era amiga de la cosina d’ell. Vivien tots dos a la Via Trajana, i ella pujava sovint a casa de la seva amiga i un dia se’l trobar. La seva cosina els va presentar i des de llavors quan es veien pel carrer ell sempre deia d’acompanyar-les a donar un tomb, al cinema, a les festes del carrer, a passejar a la germana petita d’ella. Hi havia una harmonia tan gran que passejaven Verneda amunt Verneda avall. Això va durar fins que el pare d’ella els va veure agafats de la mà i la va reganyar molt, llavors ell va decidir anar a parlar amb el seu pare. Li va dir que l’estimava, que la volia conèixer millor i que volia sortir amb ella formalment. El pare li va dir,  només,  que la respectés. Van començar a sortir l’any 1957.

El 4 de febrer de 1962 es van casar.

yadira7.jpg

Ella va treballar després en una empresa de neteja i també anava a netejar a cases particulars Abans,  ell havia fet el servei militar com tots els joves, i havia vist com tancaven la fàbrica de cartró. El seu cap va fugir amb els diners. A ell el van indemnitzar amb 5. 000 pessetes. Va haver de buscar una nova feina i la va trobar en una fàbrica de materials per a la construcció. Hi va treballar cinc anys i després es va fer treballador autònom.

yadira8.jpgLlavors va néixer la primera filla (1962), que va patir la poliomelitis i ell va haver de tornar a la fàbrica. Als dos o tres anys va tornar a fer-se autònom dedicant-se a polir i abrillantar els terres. L’últim en el que ha treballat ha estat una agència de transports fent repartiments amb la seva pròpia furgoneta. Van tenir altre filla  l’any 1965 i per últim un fill l’any 1972. Quant a l’habitatge, quan es van casar van anar a viure al Bon Pastor i després al Besòs.

yadira9.jpg

Actualment ella té 67 anys i ell en té 69, viuen a Badalona. El seu pis tenia quatre habitacions però n’ han enderrocat una i han fet un menjador més gran. Ara viuen sols, volen estar còmodes i tenir molt espai quan es retroben amb tota la família, especialment quan fan àpats familiars. Té una cuina renovada i un balcó ple de flors. Els va costar dos milions i mig l’any 1975, i el van comprar perquè el pis anterior se’ls quedava petit. Ella, com està jubilada, ocupa el seu temps lliure en gimnàstica, Tai Chi, anar a caminar, cosir quan ha d’arreglar alguna cosa… Ell també està jubilat i es dedica a viure i quan es presenta un viatge, l’aprofita.
De la seva terra segueixen fent els dolços i els menjars típics, els hi agrada tot el que està relacionat amb Andalusia, el flamenc, les sevillanes, els toros, … Són castellanoparlants però no tenen cap problema per  parlar català i, sobretot,  l’entenen molt bé. Els dos coincideixen en que no tornarien al seu lloc d’origen a viure ja que tota la vida l’han feta aquí. Aquí tenen  els fills i  les netes, allà no els queda res.


Deixar un comentari